Seleccionar página

L’altra dia en el sobretaula parlàvem de nadons que es queden orfes de mare o pare i en contraargumentava la següent afirmació:

«El nadó no patirà la pèrdua de la mare (i/o del pare) perquè pràcticament no l’ha conegut.»

Certament viurà la situació molt diferent a com la viuen els adults, però segueix sent un dol. Un dol important a la seva vida.

Estiguin presents o no, els progenitors son part de qui som i son unes figures amb que hi establim una relació de per vida.

En molts casos el nadó haurà compartit temps amb la seva mare biològica des del moment de la concepció i fins el moment de la pèrdua. Això implica un canvi, un canvi radical en perdre la persona de referència amb la qual entrava en contacte amb el món i li feia de filtre alhora de contenir i interpretar la realitat.

El paper de l’adult en aquest procés és vital. L’infant encara no té uns límits sobre el què li és propi i el què depèn de l’entorn. La forma que té el nadó de respondre a les diferents situacions de l’entorn és a través de la contracció i l’expansió, el moviment i la quietud. Les errades que experimenta de l’entorn les experimenta com a pròpies. Els estats del nadó que no són atesos s’emmagatzemen a les vísceres i queden encapsulats en el cos. Les formes que trobarà el nadó per a organitzar-se en aquesta nova situació són mecanismes de supervivència. Aquestes mateixes estratègies de supervivència solen ser les causes principals de desregulació de l’organisme a l’edat adulta.

Els estudis ens demostren que els nadons neixen amb un gran coneixement relacional implícit. A més a més, són esponges en percebre els estats emocionals que es respiren a l’aire i l’amor que se’ls hi transmet. Per tal de modular el torrent emocional de l’infant cal que el progenitor entri en sintonia amb el nadó, pugui atendre les necessitats presents, crear contenció i nombrar els estats no articulats tant de l’adult com de l’infant. De fet una de les fonts principals d’informació per al nadó són els estats interns de l’adult. És important que el progenitor s’ocupi d’elaborar el propi dol i a partir d’aquí poder acompanyar al nadó. No es pot pretendre voler acompanyar el dol al nadó sense atendre-ho en la pròpia carn.

Encara que la mare o el pare no ens acompanyin en cos present, el dol s’haurà de reactualitzar en les diferents etapes de la vida del fill o filla.

Algunes recomanacions pràctiques:

  • Guardar la història que hi hagi hagut compartida entre el nadó i progenitor difunt, per llarga o curta que hagi estat, a través dels objectes, fotos… per quan el nadó sigui més gran
  • Explicar-li i deixar per escrit, des del lloc del testimoni que t’hagi tocat viure, els esdeveniments, la història, el tarannà que tenia el progenitor, quines rutines compartien amb el nadó…
  • Posar noms a les pròpies emocions i conductes i també a les del nadó.
  • Compartir la situació emocional a través de cants i cançons espontànies.
  • Descriure la situació, explicar-li al nadó. Adaptar les explicacions segons vagi creixent i el seu moment evolutiu.
  • Acollir-te a la xarxa de suport i demanar ajuda amb els temes pràctics i emocionals.
  • Cuida el procés del dol del adult referent.
  • Cultivar els vincles d’amor i intimitat entre els adults referents i el nadó.

Els impactes que ens presenta la vida s’allotgen en el cos. Si deixem que el cos parli ens porta a cada un dels moments viscuts que no s’han acabat de processar. Som éssers relacionals, en la relació hi rau gran part de la resolució. Mai és tard per demanar ajuda i fer-nos càrrec de les parts desateses dins nostre, per tal de poder estar més disponibles a la immensitat de la vida.

T’agraeixo que comparteixis aquest petit article a les persones que creguis que les pot ajudar. Pot suposar un pas important en el seu camí.

Translate »